L'escriptura de Monzó traça els camins de les invencions i de les presons que nosaltres mateixos ens fabriquem: les circumval·lacions dels cercles que ens atrapen. No opera exactament ni amb dades biogràfiques, ni generacionals, ni sociològiques, ni urbanes, ni rurals: treballa bàsicament amb el llenguatge, amb les ficcions, les il·lusions i les imatges compartides pels lectors. El que Quim Monzó escriu no és purament ficció, sinó metaficció: ficció sobre la ficció. Cauen les màscares del profeta, del mentider compulsiu, de l'heroi a pinyó fix, de l'escriptor i del lector en una acció desmitificadora que no es mou per impulsos iconoclastes sinó per despullar les coses: per dir-les pel seu nom. Quim Monzó explica històries i alhora les interroga i les analitza. L'ús dels incisos entre parèntesis com un mecanisme d'ironia i de refracció de la veu i dels interrogants com un mecanisme d'assetjament del sentit dels fets són una constant en la textura de la prosa monzoniana. Quim Monzó fa metaficció, però no a la manera culturalista en què tot sovint cauen els que es prodiguen en citacions i reescriptures. A més d'interrogar i desdoblar les veus, utilitza en alguns casos com a primera matèria dels seus relats ficcions prèvies i de sobres conegudes pels lectors per tal d'invertir-les, deformar-les pervertint-ne la lògica interna. Els inicis idíl·lics o, si més no, convencionals, ben aviat es converteixen en inferns particulars: una visita a la torre de Pisa o una trempera persistent no s'escapen de la llei de Murphy que governa els mons monzonians. Michèle Gazier ha dit: Derrière le pilotage automatique auquel nous abandonnons nos vies rôdent, selon Monzo, des fantômes cruels." (Télérama, 16-III-1994).
Quim Monzó aposta per un model de formalització literària genuïnament ficcional, sense contaminacions assagístiques, on tot apareix incorporat a màquines literàries de moviment continu. Són les formes, els dibuixos que tracen les ficcions, i els caires esmolats de la prosa i la ficció, i les distàncies entre la veu i el món i entre la ficció i la ficció els que defineixen les coordenades de l'espai literari per transitar. Però al darrere de les setinades superfícies de ficció que ens ofereix la prosa de Quim Monzó hi ha una implacable capacitat analítica: hi ha pensament pur i dur; no fotocòpia de pensament esbravat, sinó percepció inèdita de fets, posicions de lucidesa que desmunten mitges veritats. Amb la frescor d'una presumpta ingenuïtat literària que no és tal: al darrere hi ha un lector voraç i conscient, del tot despert.
Quim Monzó aposta per un model de formalització literària genuïnament ficcional, sense contaminacions assagístiques, on tot apareix incorporat a màquines literàries de moviment continu. Són les formes, els dibuixos que tracen les ficcions, i els caires esmolats de la prosa i la ficció, i les distàncies entre la veu i el món i entre la ficció i la ficció els que defineixen les coordenades de l'espai literari per transitar. Però al darrere de les setinades superfícies de ficció que ens ofereix la prosa de Quim Monzó hi ha una implacable capacitat analítica: hi ha pensament pur i dur; no fotocòpia de pensament esbravat, sinó percepció inèdita de fets, posicions de lucidesa que desmunten mitges veritats. Amb la frescor d'una presumpta ingenuïtat literària que no és tal: al darrere hi ha un lector voraç i conscient, del tot despert.
Els contes
Des del primer recull de contes, Uf, va dir ell (1978) fins a Guadalajara (1996), es fa perceptible una evolució cap a la màxima elisió d'elements superflus, tant pel que fa a la ficció com pel que fa a la dicció i el model de llengua literària. Monzó aposta per una concepció rigorosa del conte, on el formalisme que opera per subtracció no condueix al joc gratuït sinó a laberints domèstics sense sortida. Com deia en una entrevista:"No sé si semblaré una mica cursi o llepadet, però l'aire està ple de contes. Vas pel carrer i són a tot arreu. Ara bé, per tal de trobar on és el conte, certament has d'anar esculpint, treure tot el que és accessori, reduir l'aire fins al punt necessari. La meva obsessió és anar despullant, i per això la meva fascinació per la forma del conte." (El Punt, 17-X-1996).
Entre els diversos reculls de contes destaquen els dos últims. El perquè de tot plegat (1993) tracta de manera gairebé monogràfica totes les possibilitats combinatòries del desig i de les relacions home-dona. El recull destaca per la radicalitat dels plantejaments, per la duresa del to, marcat per un humor pessimista però no desproveït d'un punt de comprensió que emergeix quan s'han fet caure les màscares:
"Hay en su cinismo, en su irónica misoginia, un sabor amargo, desencantado, una falta de fe en el ser humano más resignada que trágica, más filosófica que desesperada." (Alicia Giménez Barlett: El Mundo, 13-III-1993).
Des del llindar del seu últim recull, Guadalajara (1996), Quim Monzó ens convida a entrar i a quedar-nos per sempre atrapats a les petites màquines de segregar angoixa i estupefacció que són els seus contes, no amb el sàdic designi de fer-nos patir sinó ben al contrari: per permetre'ns d'experimentar la catarsi de viure la repetitiva tornada de la cançó del sofriment des de la distància justa del qui alhora escolta i llegeix:
"Guadalajara és un seguit de carrerons sense sortida. A mi em sembla que és més angoixant, més de "lluita contra el destí", de gent que s'avorreix de fer el que sempre està fent..." (El País, 17-X-1996).
Afegit al plaer de transitar per la prosa precisa dels contes de Quim Monzó, el reconeixement en el relat de triangles, cadenes, bifurcacions, cruïlles, simetries impossibles, cintes de Moëbius, cercles i espirals sense sortida -a la manera dels artefactes visuals d'Escher-, provoca al final un plaer estètic que no s'acaba en si mateix: es barreja amb el regust indefinible de les sensacions i de la posició mental on l'escriptura ens col·loca. Després de cada conte ens trobem a la sortida d'un breu laberint semblant a aquells pels quals transita sense parar l'home contemporani. Segons l'autor: "Els personatges de Guadalajara viuen immersos en una profunda amargura individual. Des d'una consideració que faig a posteriori, els veig com individus en un laberint, que no veuen sortida, amb moltes ganes de dimitir." (Diari de Balears, 17-X-1996).
<http://lletra.uoc.edu/ca/autor/quim-monzo>
Comentaris d'obra
"Quim Monzó ja fa més de trenta anys que va construint sense pressa i amb rigor una obra literària d'una solidesa perdurable. Va començar a escriure enmig d'una societat literària amb tendències gregàries, però ell ha anat sempre a la seva. I ha acabat modificant el panorama. Evidentment, mai no falten els exquisits que -gairebé sense llegir-lo- el tenen per un escriptor menor. Volen calories intel·lectuals greixades, sociologia, psicologia i celles corrugades que els facin sentir savis. Quan justament entre les virtuts més destacables de l'escriptura de Quim Monzó hi ha una generositat que no estalvia al lector ni un gram de plaer ni de saber. En la seva literatura sempre hi ha més reflexió, més densitat moral, més intenció crítica i més capacitat de transformar el lector que no sembla a simple vista. Rere l'humor i la imaginació diàfana de Monzó hi ha una pulsió tràgica i rere l'aparent transparència de la seva escriptura s'amaga un treball minuciós de matisos, d'ombres i d'efectes calculats. Si hi afegim l'exigència amb què valora, descarta i treballa les frases, els arguments i els més mínims detalls començarem a apropar-nos a la mesura del seu talent. [...]
Tant en la narrativa com en l'articulisme, Quim Monzó escruta el llenguatge a través del llenguatge: indaga com ens inventem les relacions de parella, com ens inventem nosaltres mateixos, com ens inventem el país, com ens inventem la realitat i com ens inventem la ciutat. El veritable mobiliari de la seva literatura són les imatges i els miratges, els tòpics i mentides amb què negociem a la menuda els nostres relats de justificació, d'integració amb el comú. Es pregunta sempre fins a quin punt arriben a ser de rares les coses més normals. La seva és una metaficció que no s'alimenta sempre de relats amb autoria de prestigi sinó també de ralats anònims, de mites i llegendes urbanes, de contes de tradició oral: materials desproveïts d'aura.
Quim Monzó ha publicat set o vuit o nou o deu llibres de contes (segons si comptem la recopilació 86 contes i la recopilació Tres Nadals o el llibre a quatre mans amb Biel Mesquida, Self Service, del 1977). Ha publicat nou llibres d'articles que antologuen una producció molt extensa de literatura publicada en premsa, però només ha publicat dues o tres o quatre novel·les, segons si hi posem L'Udol del griso al caire de les clavegueres, de 1976, o si hi comptem o no la novel·la breu Davant del rei de Suècia. La diversitat d'interessos, i la irrenunciable dedicació al periodisme literari alenteixen la dedicació més concentrada a la novel·la. [...]
L'escriptura de Quim Monzó traça els camins de les invencions i de les presons que nosaltres mateixos ens fabriquem: traça les circumval·lacions dels cercles que ens atrapen. No opera exactament ni amb dades biogràfiques, ni generacionals, ni sociològiques, ni urbanes, ni rurals: treballa bàsicament amb el llenguatge, amb les ficcions, les il·lusions i les imatges compartides pels lectors. El que Quim Monzó escriu no és purament ficció, sinó metaficció: ficció sobre la ficció."
(Manel Ollé: Retrats. Quim Monzó. Barcelona: Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, 2008, p. 12-15)
"Entre els contes de Monzó de començaments dels anys vuitanta ("El regne vegetal" o "Quatre quarts", que proposen recorreguts per la ciutat) i els que es recullen en El perquè de tot plegat (1993) i Guadalajara (1996), s'ha produït un canvi en la visió de l'espai i en les relacions humanes. En el primer d'aquests llibres, la despersonalització arriba al màxim nivell (els personatges es diuen Zgdt, Bst o Grmpf). L'amor, la seducció i el plaer físic es viuen com un joc de dominació. Els escenaris -l'hospital, el cafè, la cambra de l'hotel- s'han fet abstractes o simplement no apareixen (ara el conte s'articula en forma de diàleg, fora de l'espai i del temps). A Guadalajara, som de ple en la ciutat postmoderna que ha perdut els seus punts de referència. Abans, els protagonistes dels contes de Monzó recorrien escenaris coneguts, locals emblemàtics, designats amb noms propis o recognoscibles per elements concrets de les descripcions. Fins i tot a La magnitud de la tragèdia, en el moment de més eufòria, es reconeixien el mercat de Sant Antoni, l'escullera i el Camp del Barça. Ara, l'espai és fet d'abstraccions. La música del fil musical -on sempre sona la cançó Guadalajara- iguala l'espai. La cançó es reprodueix a tots els contes del llibre: en un ascensor, al bar, a la ràdio, per significar l'avorriment i el tedi que s'ha emparat de la vida quotidiana.
En la literatura de Pàmies i de Monzó, la ciutat s'ha convertit en un laberint sense sortida per on els personatges evolucionen obeint un automatisme."
(Julià Guillamon: "La ciutat postmoderna. De la contracultura a la Barcelona postolímpica", Revista de Catalunya (Barcelona), núm. 150, abril del 2000, p. 100-101)
Tant en la narrativa com en l'articulisme, Quim Monzó escruta el llenguatge a través del llenguatge: indaga com ens inventem les relacions de parella, com ens inventem nosaltres mateixos, com ens inventem el país, com ens inventem la realitat i com ens inventem la ciutat. El veritable mobiliari de la seva literatura són les imatges i els miratges, els tòpics i mentides amb què negociem a la menuda els nostres relats de justificació, d'integració amb el comú. Es pregunta sempre fins a quin punt arriben a ser de rares les coses més normals. La seva és una metaficció que no s'alimenta sempre de relats amb autoria de prestigi sinó també de ralats anònims, de mites i llegendes urbanes, de contes de tradició oral: materials desproveïts d'aura.
Quim Monzó ha publicat set o vuit o nou o deu llibres de contes (segons si comptem la recopilació 86 contes i la recopilació Tres Nadals o el llibre a quatre mans amb Biel Mesquida, Self Service, del 1977). Ha publicat nou llibres d'articles que antologuen una producció molt extensa de literatura publicada en premsa, però només ha publicat dues o tres o quatre novel·les, segons si hi posem L'Udol del griso al caire de les clavegueres, de 1976, o si hi comptem o no la novel·la breu Davant del rei de Suècia. La diversitat d'interessos, i la irrenunciable dedicació al periodisme literari alenteixen la dedicació més concentrada a la novel·la. [...]
L'escriptura de Quim Monzó traça els camins de les invencions i de les presons que nosaltres mateixos ens fabriquem: traça les circumval·lacions dels cercles que ens atrapen. No opera exactament ni amb dades biogràfiques, ni generacionals, ni sociològiques, ni urbanes, ni rurals: treballa bàsicament amb el llenguatge, amb les ficcions, les il·lusions i les imatges compartides pels lectors. El que Quim Monzó escriu no és purament ficció, sinó metaficció: ficció sobre la ficció."
(Manel Ollé: Retrats. Quim Monzó. Barcelona: Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, 2008, p. 12-15)
"Entre els contes de Monzó de començaments dels anys vuitanta ("El regne vegetal" o "Quatre quarts", que proposen recorreguts per la ciutat) i els que es recullen en El perquè de tot plegat (1993) i Guadalajara (1996), s'ha produït un canvi en la visió de l'espai i en les relacions humanes. En el primer d'aquests llibres, la despersonalització arriba al màxim nivell (els personatges es diuen Zgdt, Bst o Grmpf). L'amor, la seducció i el plaer físic es viuen com un joc de dominació. Els escenaris -l'hospital, el cafè, la cambra de l'hotel- s'han fet abstractes o simplement no apareixen (ara el conte s'articula en forma de diàleg, fora de l'espai i del temps). A Guadalajara, som de ple en la ciutat postmoderna que ha perdut els seus punts de referència. Abans, els protagonistes dels contes de Monzó recorrien escenaris coneguts, locals emblemàtics, designats amb noms propis o recognoscibles per elements concrets de les descripcions. Fins i tot a La magnitud de la tragèdia, en el moment de més eufòria, es reconeixien el mercat de Sant Antoni, l'escullera i el Camp del Barça. Ara, l'espai és fet d'abstraccions. La música del fil musical -on sempre sona la cançó Guadalajara- iguala l'espai. La cançó es reprodueix a tots els contes del llibre: en un ascensor, al bar, a la ràdio, per significar l'avorriment i el tedi que s'ha emparat de la vida quotidiana.
En la literatura de Pàmies i de Monzó, la ciutat s'ha convertit en un laberint sense sortida per on els personatges evolucionen obeint un automatisme."
(Julià Guillamon: "La ciutat postmoderna. De la contracultura a la Barcelona postolímpica", Revista de Catalunya (Barcelona), núm. 150, abril del 2000, p. 100-101)
